Aprendre

a desaprendre

allò après.

 

Allò après al diktat

de la mnemotècnia del poder

–obeir, callar, consentir.

Desaprendre l’horror
–dominar, acumular, posseir.

 

I en cas de dubte,

dubtar sempre.

És una bona certesa.

La més sòlida, potser.

En cas de dubte,
doncs, dubtar.
I en cas d’incendi

o d’emergència

–ecològica, social, feminista–
sortir al carrer.
Sempre.

Aprendre sobretot
a no enganyar,
a no autoenganyar-se

a no autoenganyar-nos
i a no deixar-se enganyar.

 

I sí.

Hi ha d’altres móns,

deia el poeta,

però tots són en aquest.

Kabul, Aleph, Fal·lujah, Gaza, Gurugú.

O un CIE a la Zona Franca.

 

I no.

La pregunta ja no és

si un altre món és possible.

Sinó com carai és (im)possible aquest.

Quan no es tracta d’arribar a cap paradís,

perquè amb sortir de l’infern

n’hi hauria més que prou.

 

Del món tal com és,

ningú no pot aterrir-se’n prou

–Gernika, Auschwitz, Hiroshima, Txernòbil.

Cruïlla on rau tot:

que no ens volem creure

allò que ja sabem.

 

Ara que coneixem,

pandèmia en sindèmia,

que l’única forma

de salvar-se cadascú

serà salvar-nos

totes

alhora.

 

Més que fer plans,

és temps d’aprendre a desfer-los.

Sabotejar la crueltat que ja ens han planificat.

Quan declinar democràcia

és garantir el dret inalienable de dir

en paral·lel al deure inexcusable d’escoltar

–els afònics, les invisibles, els perseguits.

 

Ens cal més que mai

una ètica de la contenció,

una praxi de l’autolimitació,

un hort per a l’alteritat.

Deixar espai als altres,

hospitalitat contra hostilitat,

i als que vindran.

I explorar els plaers dels límits.

Que d’extralimitació

–sobredosi d’hybris, bilis, odis i CO₂–

ens en sobra.

 

Ecologia social d’urgència:

fer-nos càrrec de la nostra pròpia merda.

Pensar en l’abans i en el després,

sospesar totes les conseqüències

i repensar el cost de no fer res.

O paguem el preu o en pagarem la factura.

O un pèl més lliures o força més esclaus.

 

Al país on la mare de déu és negre

i el goril·la era blanc

–diuen, diuen, diuen–

que es farà l’aeroport més verd del món.

Però és en cada gest,

contra cada oxímoron

on cal desfer el camí local

que ens duu a l’escorxador global.

 

Contra els tirans,

que ho volen manar tot;

i contra els lladres,

que tot ho volen furtar;

la fràgil escola de la democràcia,

lliures entre iguals i diferents,

i l’ètica de la decència,

des d’on desaprendre

la pitjor versió

de nosaltres mateixos.

 

Fora de classe invocar,

com antídot, alguns noms

–Neus Català, Montserrat Roig, Tomasa Cuevas.

I escoltar, com a futur, cada supervivent

–Francesc Boix, Joaquim Amat-Piniella, Ferran Planes, Joan Pagès.

 

I entre marges i tangents,

allà on passen les coses de debò

–realitat perifèrica contra simulacre pantàllic–,

només un consell pràctic i precari,

encara que d’escala incongruent,

de la mà –i la neurona–

d’en Jorge Reichmann:

fer tot el possible

sabent que tot el possible

mai no serà suficient.

 

Saber-ho per,

així,

ara,

aquí,

poder tornar a començar.

Encara.

Un altre cop.

Els que calgui.

I només per si de cas.

Perquè mai no hàgim d’escriure:

per nosaltres no va ser.

 

I aleshores, clar,

aprendre aprenent

a desaprendre

allò après.

 

Allò apr

Allò a

Allò

Al

A

...

 

 

«Tenim a tocar l’aigua,

I no ens sabem mullar»

Nosaltres, qui. Mireia Calafell

«Poc és prou, massa sempre insuficient»

Santiago Alba Rico

 

 

Text: David Fernàndez Ramos

amb l’ajut, sempre inestimable, de Santiago Alba Rico, Marina Garcés,

Xavier Antich, Yayo Herrero, Mireia Calafell i Jorge Riechmann