André Gide li reordava a Julio Cortázar: “ja s’ha dit tot però com ningú escoltava s’ha de tornar a dir una altra vegada”.

Un projecte de recerca depèn de l’ordre dels llibres consultats, la bibliografia és el fonament sobre el qual es construeix el relat que sentirà el tribunal.

Un relat basat en la bibliografia específica de cada recerca és el que uneix com a mètode les diferents disciplines de les Arts.

En un moment on sembla que tot ja s’ha escrit, que qualsevol nova recerca condueix al bloqueig o a la repetició. Les noves generacions tornen a reescriure o traduir tot el que ja s’ha dit amb les seves paraules, generant nous contextos.

Per aquesta raó hem de donar les gràcies als que comencen de nou, perquè gràcies a ells podem tornar a explicar un altre cop una vella història que per ells és nova. Ells tornen a ordenar i actualitzar tot el que s’ha dit en els llibres.

Totes les recerques comencen amb un llibre. En algun moment de la història un grup de joves sense diners va decidir fer la traducció d’un diccionari d’anglès per actualitzar-lo i de pas poder pagar el lloguer.

Com sol passar amb moltes recerques, la cosa es va allargar concretament uns vint-i-cinc anys. Queda clar que tenien molta paciència i que eren rigorosos perquè el projecte va acabar tenint 27 volums.

No va ser fàcil, ho tenien tot en contra: la justícia i fins i tot el Papa. Els van amenaçar de mort i els volien tancar a la presó.

Però cap d’aquestes dificultats els va aturar.

Aquell petit projecte es va convertir en el que actualment coneixem com la gran “Enciclopédie de Diderot i D’Alembert.

Gracies Diderot i D’Alembert va haver-hi un temps on tot el saber del món cabia en un llibre. Va ser l’any 1750, al segle XVIII durant el període de la il·lustració.

Al segle XVIII és quan les arts comencen a alliberar-se de la religió, gràcies al racionalisme que lluita contra la superstició amb les teories matemàtiques de científics com Isaac Newton (1642–1627).

En aquell context és quan apareixen les obres fundacionals de les tres disciplines que s’ocupen de fer recerca sobre les arts: l’estètica (Alexander Baumgarten: Estètica, 1750–1758), la crítica d’art (Denis Diderot: Salons, 1759–1781) i la Història de l’Art (Joachim Winckelmann: Història de l’art a l’antiguitat, 1764).

És en aquell moment quan el format llibre amb les seves reproduccions litogràfiques i relats comencen a substituir les obres d’art del món físic, observable.

És en aquell moment quan es comença a escriure la bibliografia de la modernitat i que tres segles després continuarem utilitzant per investigar sobre les arts, com si fos la xarxa d’un funambulista.

Si tens una biblioteca ja no cal anar al museu ni viatjar. La bibliografia esdevé un element essencial per generar qualsevol nou discurs en l’àmbit acadèmic, un mètode que ha perdurat fins a l’actualitat.

La bibliografia és la base del pensament acadèmic modern.

Qualsevol argument s’ha de recolzar en un llibre.

Aby Warburg (1866–1929) historiador de l’art com Winckelmann canviava de lloc els seus llibres segons la recerca que estigués realitzant.

“Resultaba particularmente extraño que Warburg nunca se cansara de cambiar [los libros] de sitio una y otra vez. Cualquier progreso realizado en su sistema de pensamiento o cualquier idea nueva sobre la interrelación de los hechos le obligaba a reagrupar los libros correspondientes. La biblioteca cambiaba con cada cambio producido en su método de investigación”.

D’aquesta manera Warburg feia les seves recerques.

Walter Benjamín (1892–1940), tenia el projecte de fer un llibre només de cites, per fer noves recerques i poder generar nous ordres. Per Benjamín, l’important és el lloc que ocupen unes cites en relació amb les altres per poder fer emergir nous significats.

Lucy Lippard en el llibre Six Years: The dematerialization of the art object from 1966 to 1972 (Nueva York, Praeger, 1973), diu que l’exposició física s’ha tornat un complement del catàleg. Ja no cal esperar a muntar l’exposició per fer el catàleg, no hi ha obra original, l’únic important és la informació, el relat sobre la recerca. La bibliografia ha esdevingut obra d’art. Li hem donat la volta al mitjó. Winckelmann escrivia llibres sobre obres d’art, ara les obres d’art són els llibres. Per tan podem concloure que tot pensament en l’àmbit acadèmic d’ençà que es va publicar Història de l’art a l’antiguitat, 1764 de Winckelmann està estretament subjecte a un ordre bibliogràfic i a les seves cites, per crear noves relacions i contextos, per tornar a explicar de nou allò que ja s’havia dit fent que coincideixi amb els gustos de jurats, tribunals i especialistes, per després convertir-se en noves bibliografies que seran citades.

Aleix Molet
Barcelona, 15 de gener 2026.