Lo Reble campa per tot arreu sense ni saber-ho.
No ho sap ell i ho hem oblidat naltros.

Lo Reble és, pel damunt de tot, un mot col·lectiu.

Cada part del tot que el conforma té mil formes diferents, textures, colors, densitat i, fins i tot, si t’atreveixes a passar-hi la llengua, matisos en lo regust que et deixa.

Lo Reble és paradoxa: de com de la rigidesa se’n fa la matèria primera que possibilitarà l’harmonia d’un conjunt fet de disparitats no pas flexibles.
Lo Reble, però, necessita mans humanes per ser. I per acomplir la seua funció que donarà un sentit més elevat a la llur existència.

Bocins i trossos de pedres nascudes de la terra. Conglomerats o escindits, trencats, afaiçonats.

N’hi ha pertot. Per tot allà on la terra encara no ha estat sepultada per capes i capes de barreges adulterades de materials que no la deixen respirar i, per tant, la maten.

Però allà on campa, allà on hi ha les mans que el saben, lo Reble farà que la terra s’endreci quan convingui fer-ho, per possibilitar la tasca a qui la conrea d’aquella manera que acorda sabers i fruits. I engendra vida.

Lo Reble facilitarà poder fer marges, paret seca, mur de partió i tot allò que construeix i consisteix en l’art de mirar i remirar cada pedra de les que tens a l’abast, de franc i a balquena. Mirar-les d’una en una i en conjunt, per acomboiar-les entre elles. Totes amb denominació d’origen precisa, sense proclamar-ho, però mostrant-la quan l’obra que s’obra queda enllestida. Són del tros on faran marge. Només cal pedra i mans, i quatre estris que les mans sabran menar.

Lo Reble, sempre de manera discreta, darrere les cares més o menys llustroses i en clivells i forats fent de falca, serà l’argamassa aspriva que donarà solidesa al conjunt.
I deixarà que l’aigua s’escoli com cal, i sigui aliada i no pas enemiga. Farà de coixí i jaç d’allò que hi aterri amb l’aire i el vent, que al seu torn serà llar de plantes i bèsties que hi faran niu i amagatall.

I segons la mena, Reble i façana engendraran líquens pioners i molses arranades, primer substrat ínfim on s’aniran instal·lant altres espècies. I fauna que s’arrossega per l’escalfor de la pedra encalentida pel sol, o es refugia a la frescor d’escletxes. Rèptils, insectes, algun moixó.
Tot minúscul i discret, com lo Reble mateix.

I segons la mena, Reble i façana s’anirà fonent i tornaran a la terra, esperant que recomenci un nou cicle. O, de derroc en derroc, cridaran l’abandonament de la Terra.

Lo Reble campa per tot arreu sense ni saber-ho.
No ho sap ell i ho hem oblidat naltros.

Lo Reble és, pel damunt de tot, un mot col·lectiu.
Un mot i una possible promesa.

Ens cal tornar a ser Reble.

 

Roser Vernet (el Priorat)

 

 Setembre de 2025