HEM COMENÇAT EL NOU CURS AMB EL MANIFEST D’INGRID GUARDIOLA

Aquesta primera frase no és meva, si és que alguna ho és. «Si existeix el sentit de la realitat, ha d’existir també el sentit de la possibilitat», escriu Robert Musil a L’home sense atributs. Potser el problema és que el sentit de la realitat cada vegada és més difícil de copsar i, per això mateix, el sentit de la possibilitat, allò que ens indica que les coses poden ser d’una altra manera, es debilita. Quina és aquesta realitat que conforma el món que habitem? Com l’habitem i com el desitgem? Ves en compte amb els desitjos, no fos cas que es fessin realitat, diuen les llegendes. Sí i no. Que no es facin realitat: que el desig es mantingui intacte (allò de Lacan que el desig és desig de desitjar i no aconseguir mai l’objecte de desig). Que el desig ens projecti, ens catapulti cap a l’esdevenir, que ens mobilitzi l’ànim i l’acció, que ens capfiqui i corfiqui amb les coses, que ens obstini en allò que ens interessa o que volem, que no s’acompleixin mai, sobretot, els desitjos d’aquells que m’impedirien a mi poder desitjar lliurement. Que es facin realitat: que ens agermanin, ens culminin, ens sadollin amb el seu acompliment, que cristal·litzin el sentit de tot plegat. Què desitjar: això ja és més complicat, pertany a la relació que s’estableix entre la vida i la humanització de la vida, amb les seves convencions i conviccions, pròpies i alienes.

Els altres són els que certifiquen allò que puc esperar. Dostoievski, Zweig, Kafka, Valéry, Woolf, Beckett, Arendt, Weil, Weber, Tarkovski, Blanchot, Sontag, Vinyoli, Barthes, Varda, Lispector..., els amics i amigues, la família, els estranys que apareixen als mitjans i els desconeguts amb els quals em creuo cada dia, incloent-m’hi jo mateixa; però també els angry white meni els testosterònics homenots patris, els polítics corruptes i els voltors financers transnacionals. Ells també certifiquen –per oposició− el que puc i el que no puc esperar. Són la meva escola, amb ells aprenc i desaprenc a dir i a habitar el món, a renunciar a ser d’una manera determinada, a determinar-me d’acord amb una convenció que no m’escau perquè em vulnera.

«A partir d’un cert punt ja no hi ha retorn. A aquest punt cal arribar-hi», diu Kafka als Aforismes de Zürau. L’educació potser és aquell procés de formació i de deformació (alguns n’hi diuen desaprenentatge) previ al punt de no retorn i el que et deixa mantenir-te en ell. L’educació t’entrena per voler trobar i practicar el sentit de la possibilitat, tot forçant o provocant la realitat que t’envolta. He dit «forçar, provocar» i no «canviar». El canvi és l’eslògan d’una política molt antiga, el vocatiu o el mantra de les empreses colonitzadores del jo (Apple), de l’aparença (Nike) o de la domesticitat homologada i el low cost (Ikea, AirB&B, Bluespace…). El canvi és el tema principal d’un reality showde moltes temporades, d’una aplicació de mòbil, un pensament fugaç en un moment de ressaca, el trending topicde la innumerable literatura d’autoajuda.

L’educació és saber que aquest món que tenim ve de lluny, que la cultura és una eco chamberpolifònica, a diferència de l’anèmic coneixement que ens ofereixen els algoritmes de les xarxes socials on ens trobem amb una echo chambernarcisista que ens confronta al nostre propi reflex o a la polèmica contínua amb un Altre caricaturitzat des de la polarització ideològica. L’educació ens reforça la consciència, aquella que ens fa adonar que som poca cosa i que, en el fons, estem sols, però que podríem no estar-ho. Ens ajuda a pensar com conviure amb els estranys i com connectar i reconnectar amb aquest món que ve de lluny, amb la història. Quan ens aboquem al pou de l’alteritat –que ens inclou i ens transforma− contemplem, amb perplexitat, la seva profunditat inabastable. Que el bosc dels likes no ens impedeixi veure les singularitats que no es deixen administrar, que el timeline no ens substitueixi el temps de vida.

Seria bo construir el que volem a partir d’endevinar i subratllar el que no volem; això també ho provoca l’educació, alguns n’hi diuen «esperit crític». Torno a Kafka: «L’animal arrenca el fuet de les mans de l’amo i es fueteja ell mateix per tornar-se amo i no sap que això és només una fantasia produïda per un nus nou a la corretja del fuet de l’amo». L’educació pot ser aquell dit índex que és capaç d’assenyalar no solament l’amo, sinó també el jou i el fuet, és a dir, tot allò que fem per tal d’acatar les convencions i un deure atàvic (sovint irracional), per agradar les voluntats alienes, per pertànyer gregàriament i burocràticament a la comunitat, per mantenir el poder en les seves estructures oxidades. Per això, de l’experiència del dolor que ens infligim i que infligim als altres per no qüestionar el món en el qual vivim, n’extraiem un gran coratge, aquell que ens permet arribar a aquest punt de no retorn, per tal de dir, amb educació: No, preferiria no fer-ho.

Text d’Ingrid Guardiola
Disseny de Bendita Gloria